lunes, 14 de junio de 2010
domingo, 14 de marzo de 2010
jueves, 11 de febrero de 2010
jueves, 14 de enero de 2010
Àgora
1. Resumeix l’article que tracta sobre la pel•lícula
L'article fa una crítica sobre la película i analitza diferents elements de la película: Els elements fantàstics, com per exemple l'edat de la mort d'Hipatia, que no era 25 sino 60, i no fou lapidada sino escorxada amb trossos de ceràmica, i el seu cadàver fou arrastrat i cremat fora de la ciutat. Hipatia ensenyava a casa seva, no a la biblioteca etc. Comenta alguns aspectes reals de la vida d'Hipatia, com per exemple l'escena en que rebutja el seu discípul mostrant-li un mocador tacat de la seva sang mestrual, que no es va casar i que era una de les úniques dones sàvies. Analitza el motiu de la seva mort i cita diferents persones amb mentalitats i pensaments diferents, per exemple, es comenta que Hipatia va morir pel poder que exercia sobre la comunitat i per una lluita de poder contra Cirili; també per motius polítics i pel fet de ser dona, ja que Hipatia es va mantenir soltera i verge quan en aquella època era una obligació casar-se etc. Fan un anàlisi de si la mort de Hipatia estava justificada o va ser un acte bàrbar, i es comenta que el cristianisme no hauria de ser un impediment pel avenç humanista, i que el paganisme va seguir vigent, per tant la mort d'Hipatia no va ser només per la seva creença religiosa.
2. Biografia d’Hipàtia i pervivència.
- Hipàtia:
Hipatia d'Alexandria va ser la primera dona que va fer contribucions substancials al desenvolupament de les matemàtiques.
Hipàtia era filla del matemàtic i filòsof Teó d'Alexandria i va estudiar matemàtiques sota la guia i instrucció del seu pare. Hipàtia ha arribat a ser directora de l'escola platònica d'Alexandria cap al 400 d. C. Allà impartia classes de matemàtiques i filosofia, ensenyat particular en particular la filosofia neoplatónica. Hipàtia basava els seus ensenyaments a les de Plotí, el fundador del Neoplatonisme, i de Iámblico, un dels desenvolupadors del Neoplatonisme al voltant del 300 d. C.
Plotí ensenyava que hi ha una realitat última que està més enllà de l'abast del pensament o del llenguatge. L'objectiu de la vida era apuntar a aquesta última realitat, la qual mai no podia ser descrita amb precisió. Plotí emfatitzava que les persones no tenien la capacitat mental per entendre completament la realitat última en si mateixa ni tampoc les conseqüències de la seva existència. Iámblico distingia més nivells de realitat en una jerarquia de nivells per sota de la realitat última. Hi havia un nivell de realitat corresponent a cada pensament distintiu dels que és capaç la ment humana. Hipàtia va ensenyar aquestes idees filosòfiques amb un èmfasi científic més gran que els seguidors anteriors del Neoplatonisme. Tots els comentaristes la descriuen com una mestra carismàtica.
Hipàtia va arribar a simbolitzar aprenentatge i ciència, el que els primers cristians identificaven amb paganisme. No obstant això, entre els alumnes a qui va ensenyar a Alexandria havia molts cristians importants. Un dels més famosos és Sinesio de Cirerne, qui després seria bisbe de Temópolis. Es conserven moltes de les cartes que Sinesio escriure a Hipàtia i veiem algú que era ple d'admiració i respecte per les habilitats científiques i d'aprenentatge d'Hipàtia.
Hipatia era amiga d'Orestes i això, juntament amb els prejudicis contra les seves posicions filosòfiques que eren considerades paganes pels cristians, van fer que Hipàtia es convertís en el punt central de les lluites entre cristians i no-cristians.
Hipàtia va ser brutalment assassinada pels monjos Nitrianos que eren una secta de seguidors fanàtics de Ciril. El que definitivament sembla indisputable és que va ser assassinada per cristians que se sentien amenaçats per la seva erudició, saviesa i la profunditat dels seus coneixements científics.
3. Diferents déus hi apareixen;però busca informació concreta sobre Serapis.
Serapis (també Serapis, Sarapis i Sárapis, en grec Σέραπις; nom egipci User-Hep) era una deïtat sincrètica greco-egípcia a la qual Ptolemeu va declarar patró d'Alexandria i déu oficial d'Egipte i Grècia amb el propòsit de vincular culturalment als dos pobles.
Sarapis va ser el déu de la propera població de Racotis abans que formés part de la gran capital d'Alexandria;
La més antiga menció de Sarapis es troba en la narració de la mort d'Alexandre, presa dels diaris reals.
Ptolemeu Sòter va robar la imatge en Sinope (actual Sinope a Turquia, ciutat situada a la vora del mar Negre, davant les costes de Crimea) quan aquest déu desconegut li va ordenar, en somnis, que el portés a Alexandria, encara que probablement l'origen sobrenatural del nou culte va ser propagat des dels temples oficials establerts a la ciutat.
Quan la imatge va arribar a Alexandria, dos sacerdots, experts en assumptes religiosos, van determinar que es tractava de Serapis.
4. A Empúries tenim la imatge del déu,recentment restaurat ,Asclepi.Busca informació sobre aquest procés i indica les diferents teories.
L'estàtua va ser realitzada encaixant tres peces: la part inferior (vestit i peus) es va esculpir en marbre del mont Pentèlic, situat a 7 km d'Atenes, mentre que el tors, el cap i els braços van ser realitzats amb marbre de l'illa grega de Paros. Aquesta especialització ja era habitual en l'antiguitat, ja que el marbre pentèlic era opac, adequat per representar la roba, mentre que el de Paros es caracteritzava per la seva considerable transparència i facilitat de treballar, trets que el feien ideal per a les parts carnoses.
Joan Manuel Tresserras, va sé qui va acabar amb la restauració del Déu Grec.
El procés de restauració ha servit perquè l'escultura recuperés uns 85 fragments que s'havien trobat durant les excavacions, entre els quals figuren els braços de l'estàtua.
L'estàtua va iniciar el seu procés de restauració a l'abril de 2006 quan va ser traslladada del Museu d'Arqueologia al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
L'exposició és el primer acte de celebració del centenari de l'inici de les excavacions d'Empúries i el més simbòlic serà el retorn a Empúries de l'estàtua original de l'Esculapi. L'estàtua arribarà a Empúries el 23 de març de 2008, coincidint amb els 100 anys de la data d'inici de les excavacions al jaciment sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch.
5. Què és el sistema ptolemaic?
Aquest va ser un model del sistema solar, que a diferència del proposat per Copèrnic, situava a la Terra en una posició inamovible, considerant el centre de l'univers i el centre dels moviments planetaris. El Sistema ptolemaic, s'atribuïa a Aristòtil, abans de la formulació de Ptolomeu al segle IV aC i la seva estructura s'ordenava de la manera següent: la Terra, la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter, Saturn. Les esferes planetàries es movien d'acord a l'impuls que rebien del novè cel, amb l'ajuda de Déu.
6. El primer teorema d’Euclides té un paper important a la pel•lícula,explica’l.
7. Comenta les teories de les errants d’Aristarc de Samos.
Aristarc de Samos va formular, també per primera vegada, una teoria heliocèntrica completa: mentre el Sol i les altres estrelles romanen fixes en l'espai, la Terra i la resta de planetes giren en òrbites circulars al voltant del Sol El seu model heliocèntric (que no va tenir seguidors en la seva època, dominada per la concepció geocèntrica) va trobar més precisió i detall en el sistema de Copèrnic, ja l'any 1500.
Aristarc va perfeccionar més la teoria de la rotació de la Terra sobre el seu propi eix, va explicar el cicle de les estacions i va realitzar noves i més precises mesures de l'any tròpic.
8. Els parabolans eren una secció dels cristians del s.IV.Cerca l’origen i característiques d’aquest grup.
Van rebre el seu nom degut a que arriscaven les seves vides (παραβάλλεσθαι τὴν ζωήν - paraballesthai tingueu zoen) a l'exposar-se a malàlites contagioses. La paraula grega paraboleuesthai significa "arriscar la vida", i també està relacionada amb la paraula parabolani que significa els "jugadors" en el mateix grec.
El seu número mai va ser molt nombrós. El Codex Theodosianus del 416 (xvi, 2, 42) restringien el nombre a no més de 500 a Alexandria. Dos anys més tard es va emetre una llei que va incrementar el nombre fins a 600. A Constantinoble el nombre es va reduir.
No formaven part de cap ordre ni professaven vots, però se'ls incloïa entre els membres del clergat i gaudien dels seus privilegis i immunitat. Tenien prohibida per llei la presència en teatres i aglomeracions públiques. De vegades van prendre part activa en controvèrsies eclesiàstiques, com durant el concili, no acceptat per Roma, conegut com lladronici d'Efes de l'any 449.
9. Un dels protagonistes,Orestes,fill d’Orestes,toca l’auloV,una flauta doble.Explica altres instruments musicals que trobem a l’antiga Grècia.
La lira: Instrument de corda polsada, amb forma d'àbac, que originalment es construïa utilitzant com a caixa closques de tortuga, i en què hi havia unes set o més cordes afinades per a que fessin sonar les notes de cada un dels modes. La lira es feia servir per acompanyar a altres instruments, o bé per si mateixa per recitar cançons.
• La cítara: Instrumento parecido aunque algo más complicado que la lira. Tenía un marco en forma de caja en la que las cuerdas se estiraban desde la cruceta superior hasta la caja de resonancia ubicada en la parte baja. Se mantenía vertical y se tocaba con un plectro. Las cuerdas podían afinarse ajustando cuñas de madera.
• L'aulos, instrument semblant a un oboè doble en el que tots dos instruments de vent es tocaven al mateix temps. Les reconstruccions modernes indiquen que produïen un so semblant al d'un clarinet. Hi ha, però, certa confusió sobre la naturalesa exacta de l'instrument, ja que segons la descripció podria ser de llengüeta simple o doble.
• La flauta de Pa, també coneguda com siringa (en grec συριγξ), era un instrument musical antic que es basava en el principi de la ressonància acústica en un tub taponat. Consistia en una sèrie de tubs de longitud variable que es polia tallant els tubs a la longitud desitjada. El so es produeix bufant a través de l'única obertura del tub.
• La corneta o trompeta apareix en diverses ocasions en l'Eneida de Virgili. Podem assumir que els grecs i feien ús d'aquest instrument, i no només de les petxines de mar, sinó fins i tot d'instruments elaborats amb metall anomenats salpiges (salpinx, en singular). Diverses fonts esmenten aquest instrument de metall amb un broquet d'os i apareixen en diverses pintures.
10. El context de la pel•lícula és a l’època de Teodosi.Busca’n la biografia i explica el seu punt de vista religiós.
- Teodosi:
Emperador romà que va imposar el catolicisme com a religió oficial i va dividir l'Imperi entre Orient i Occident (Cauca, Hispània, h. 346 - Milà, 395). Va adquirir experiència militar combatent a Gran Bretanya sota el comandament del seu pare, després ell mateix va ser dux de Mesia (actual Sèrbia) al 374, defensant eficaçment aquella província fronterera enfront dels sàrmates. Però es va retirar als seus dominis en l'actual Coca (Segòvia) després de l'execució del seu pare. I allà estava en el 378, quan li va cridar l'emperador Gracià per encarregar-li la defensa de Mesia enfront de la invasió dels gots.
Així, en el 379 va ser nomenat august amb potestat en Orient, començant el seu regnat sobre aquella part de l'Imperi. Va vèncer als visigots i va pactar amb el seu rei Atanaric la instal lació d'aquest poble germànic en Mesia com a federats de l'Imperi (és a dir, aliats bàrbars als quals s'encomanava la defensa de la frontera). Després va transmetre el títol d'august al seu fill Arcadi, amb el que va establir una nova dinastia imperial, que de moment regnaria només a l'Orient.
Mentrestant, a Occident Gracià va ser destronat per un altre militar espanyol, màxim, però el seu poder fou disputat pel germà de Gracià, Valentinià II. Teodosi, que havia reconegut inicialment l'autoritat de Màxim, es va aliar després amb Valentinià, i fins i tot va emparentar amb la família imperial d'Occident, al casar-se amb Gala (germana de Valentinià i de Gracià) al 387. L'any següent va vèncer a un màxim a la batalla d'Aquileia, estenent la seva autoritat a tot l'Imperi, tot i que va mantenir formalment al Tron occidental a Valentinià II (388).
Teodosi era cristià catòlic, és a dir, fidel a la doctrina de Atanasi, adoptada com a línia ortodoxa des del Concili de Nicea de l'325. Va ser ell qui va adoptar el catolicisme com a religió de l'Imperi, prohibint l'arrianisme (doctrina cristiana dels seguidors de Arri, molt estesa a l'Orient) per l'Edicte de Tessalònica (390). No obstant això, la seva actitud inicial va ser més conciliadora cap als pagans, ja que va tractar de mantenir un equilibri en la seva administració entre cristians i pagans, alhora que es resistia als intents del clergat cristià per imposar la seva supremacia.
La seva actitud va canviar després de ser excomunicat per l'arquebisbe de Milà, sant Ambròs, a causa de la repressió de la revolta de Tessalònica, en què van morir unes 7.000 persones (390). Teodosi va fer penitència pública per obtenir el perdó i, des d'aleshores, es va convertir en instrument polític de la intolerància eclesiàstica: prohibir els cultes pagans a Roma (391), mesura que després va estendre a tot l'Imperi (392).
El descontentament creat per la persecució del paganisme va provocar la revolta de l'usurpador Eugeni, qui, amb suport del cap de la milícia d'Occident-el franc Arbogast-es va apoderar de les Galies, Itàlia i Àfrica, va donar mort a Valentinià II i es va fer proclamar emperador d'Occident (392). Teodosi era a Constantinoble, com era el seu costum, absorbit pels problemes de la frontera oriental, on acabava de negociar la pau amb els perses i el repartiment d'Armènia.
Quant va poder tornar a Itàlia, es va enfrontar a Eugenio, el va vèncer i li va donar mort a prop d'Aquileia, i va restablir momentàniament la unitat de l'Imperi, ja que es va proclamar oficialment emperador d'Orient i d'Occident, (394). Però les diferències culturals, econòmiques i polítiques entre els territoris occidentals (controlats des de Roma) i els territoris orientals (controlats des de Constantinoble) era ja massa grans com perquè resultés viable la unitat.
Quan va morir l'any següent, Teodosi va reconèixer aquesta realitat deixant l'herència imperial dividida entre els seus dos fills: Arcadi (amb 17 anys) en Orient i Honori (un nen d'11) a Occident, sota la tutela d'Estilicó. La divisió va ser irreversible i va permetre que, mentre l'Imperi Romà d'Occident sucumbia després de vuitanta anys de crisi i penetració dels bàrbars, a l'Orient es consolidés un Imperi Bizantí que hauria de durar fins a 1453.
L'article fa una crítica sobre la película i analitza diferents elements de la película: Els elements fantàstics, com per exemple l'edat de la mort d'Hipatia, que no era 25 sino 60, i no fou lapidada sino escorxada amb trossos de ceràmica, i el seu cadàver fou arrastrat i cremat fora de la ciutat. Hipatia ensenyava a casa seva, no a la biblioteca etc. Comenta alguns aspectes reals de la vida d'Hipatia, com per exemple l'escena en que rebutja el seu discípul mostrant-li un mocador tacat de la seva sang mestrual, que no es va casar i que era una de les úniques dones sàvies. Analitza el motiu de la seva mort i cita diferents persones amb mentalitats i pensaments diferents, per exemple, es comenta que Hipatia va morir pel poder que exercia sobre la comunitat i per una lluita de poder contra Cirili; també per motius polítics i pel fet de ser dona, ja que Hipatia es va mantenir soltera i verge quan en aquella època era una obligació casar-se etc. Fan un anàlisi de si la mort de Hipatia estava justificada o va ser un acte bàrbar, i es comenta que el cristianisme no hauria de ser un impediment pel avenç humanista, i que el paganisme va seguir vigent, per tant la mort d'Hipatia no va ser només per la seva creença religiosa.
2. Biografia d’Hipàtia i pervivència.
- Hipàtia:
Hipatia d'Alexandria va ser la primera dona que va fer contribucions substancials al desenvolupament de les matemàtiques.
Hipàtia era filla del matemàtic i filòsof Teó d'Alexandria i va estudiar matemàtiques sota la guia i instrucció del seu pare. Hipàtia ha arribat a ser directora de l'escola platònica d'Alexandria cap al 400 d. C. Allà impartia classes de matemàtiques i filosofia, ensenyat particular en particular la filosofia neoplatónica. Hipàtia basava els seus ensenyaments a les de Plotí, el fundador del Neoplatonisme, i de Iámblico, un dels desenvolupadors del Neoplatonisme al voltant del 300 d. C.
Plotí ensenyava que hi ha una realitat última que està més enllà de l'abast del pensament o del llenguatge. L'objectiu de la vida era apuntar a aquesta última realitat, la qual mai no podia ser descrita amb precisió. Plotí emfatitzava que les persones no tenien la capacitat mental per entendre completament la realitat última en si mateixa ni tampoc les conseqüències de la seva existència. Iámblico distingia més nivells de realitat en una jerarquia de nivells per sota de la realitat última. Hi havia un nivell de realitat corresponent a cada pensament distintiu dels que és capaç la ment humana. Hipàtia va ensenyar aquestes idees filosòfiques amb un èmfasi científic més gran que els seguidors anteriors del Neoplatonisme. Tots els comentaristes la descriuen com una mestra carismàtica.
Hipàtia va arribar a simbolitzar aprenentatge i ciència, el que els primers cristians identificaven amb paganisme. No obstant això, entre els alumnes a qui va ensenyar a Alexandria havia molts cristians importants. Un dels més famosos és Sinesio de Cirerne, qui després seria bisbe de Temópolis. Es conserven moltes de les cartes que Sinesio escriure a Hipàtia i veiem algú que era ple d'admiració i respecte per les habilitats científiques i d'aprenentatge d'Hipàtia.
Hipatia era amiga d'Orestes i això, juntament amb els prejudicis contra les seves posicions filosòfiques que eren considerades paganes pels cristians, van fer que Hipàtia es convertís en el punt central de les lluites entre cristians i no-cristians.
Hipàtia va ser brutalment assassinada pels monjos Nitrianos que eren una secta de seguidors fanàtics de Ciril. El que definitivament sembla indisputable és que va ser assassinada per cristians que se sentien amenaçats per la seva erudició, saviesa i la profunditat dels seus coneixements científics.
3. Diferents déus hi apareixen;però busca informació concreta sobre Serapis.
Serapis (també Serapis, Sarapis i Sárapis, en grec Σέραπις; nom egipci User-Hep) era una deïtat sincrètica greco-egípcia a la qual Ptolemeu va declarar patró d'Alexandria i déu oficial d'Egipte i Grècia amb el propòsit de vincular culturalment als dos pobles.
Sarapis va ser el déu de la propera població de Racotis abans que formés part de la gran capital d'Alexandria;
La més antiga menció de Sarapis es troba en la narració de la mort d'Alexandre, presa dels diaris reals.
Ptolemeu Sòter va robar la imatge en Sinope (actual Sinope a Turquia, ciutat situada a la vora del mar Negre, davant les costes de Crimea) quan aquest déu desconegut li va ordenar, en somnis, que el portés a Alexandria, encara que probablement l'origen sobrenatural del nou culte va ser propagat des dels temples oficials establerts a la ciutat.
Quan la imatge va arribar a Alexandria, dos sacerdots, experts en assumptes religiosos, van determinar que es tractava de Serapis.
4. A Empúries tenim la imatge del déu,recentment restaurat ,Asclepi.Busca informació sobre aquest procés i indica les diferents teories.
L'estàtua va ser realitzada encaixant tres peces: la part inferior (vestit i peus) es va esculpir en marbre del mont Pentèlic, situat a 7 km d'Atenes, mentre que el tors, el cap i els braços van ser realitzats amb marbre de l'illa grega de Paros. Aquesta especialització ja era habitual en l'antiguitat, ja que el marbre pentèlic era opac, adequat per representar la roba, mentre que el de Paros es caracteritzava per la seva considerable transparència i facilitat de treballar, trets que el feien ideal per a les parts carnoses.
Joan Manuel Tresserras, va sé qui va acabar amb la restauració del Déu Grec.
El procés de restauració ha servit perquè l'escultura recuperés uns 85 fragments que s'havien trobat durant les excavacions, entre els quals figuren els braços de l'estàtua.
L'estàtua va iniciar el seu procés de restauració a l'abril de 2006 quan va ser traslladada del Museu d'Arqueologia al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
L'exposició és el primer acte de celebració del centenari de l'inici de les excavacions d'Empúries i el més simbòlic serà el retorn a Empúries de l'estàtua original de l'Esculapi. L'estàtua arribarà a Empúries el 23 de març de 2008, coincidint amb els 100 anys de la data d'inici de les excavacions al jaciment sota la direcció de Josep Puig i Cadafalch.
5. Què és el sistema ptolemaic?
Aquest va ser un model del sistema solar, que a diferència del proposat per Copèrnic, situava a la Terra en una posició inamovible, considerant el centre de l'univers i el centre dels moviments planetaris. El Sistema ptolemaic, s'atribuïa a Aristòtil, abans de la formulació de Ptolomeu al segle IV aC i la seva estructura s'ordenava de la manera següent: la Terra, la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter, Saturn. Les esferes planetàries es movien d'acord a l'impuls que rebien del novè cel, amb l'ajuda de Déu.
6. El primer teorema d’Euclides té un paper important a la pel•lícula,explica’l.
7. Comenta les teories de les errants d’Aristarc de Samos.
Aristarc de Samos va formular, també per primera vegada, una teoria heliocèntrica completa: mentre el Sol i les altres estrelles romanen fixes en l'espai, la Terra i la resta de planetes giren en òrbites circulars al voltant del Sol El seu model heliocèntric (que no va tenir seguidors en la seva època, dominada per la concepció geocèntrica) va trobar més precisió i detall en el sistema de Copèrnic, ja l'any 1500.
Aristarc va perfeccionar més la teoria de la rotació de la Terra sobre el seu propi eix, va explicar el cicle de les estacions i va realitzar noves i més precises mesures de l'any tròpic.
8. Els parabolans eren una secció dels cristians del s.IV.Cerca l’origen i característiques d’aquest grup.
Van rebre el seu nom degut a que arriscaven les seves vides (παραβάλλεσθαι τὴν ζωήν - paraballesthai tingueu zoen) a l'exposar-se a malàlites contagioses. La paraula grega paraboleuesthai significa "arriscar la vida", i també està relacionada amb la paraula parabolani que significa els "jugadors" en el mateix grec.
El seu número mai va ser molt nombrós. El Codex Theodosianus del 416 (xvi, 2, 42) restringien el nombre a no més de 500 a Alexandria. Dos anys més tard es va emetre una llei que va incrementar el nombre fins a 600. A Constantinoble el nombre es va reduir.
No formaven part de cap ordre ni professaven vots, però se'ls incloïa entre els membres del clergat i gaudien dels seus privilegis i immunitat. Tenien prohibida per llei la presència en teatres i aglomeracions públiques. De vegades van prendre part activa en controvèrsies eclesiàstiques, com durant el concili, no acceptat per Roma, conegut com lladronici d'Efes de l'any 449.
9. Un dels protagonistes,Orestes,fill d’Orestes,toca l’auloV,una flauta doble.Explica altres instruments musicals que trobem a l’antiga Grècia.
La lira: Instrument de corda polsada, amb forma d'àbac, que originalment es construïa utilitzant com a caixa closques de tortuga, i en què hi havia unes set o més cordes afinades per a que fessin sonar les notes de cada un dels modes. La lira es feia servir per acompanyar a altres instruments, o bé per si mateixa per recitar cançons.
• La cítara: Instrumento parecido aunque algo más complicado que la lira. Tenía un marco en forma de caja en la que las cuerdas se estiraban desde la cruceta superior hasta la caja de resonancia ubicada en la parte baja. Se mantenía vertical y se tocaba con un plectro. Las cuerdas podían afinarse ajustando cuñas de madera.
• L'aulos, instrument semblant a un oboè doble en el que tots dos instruments de vent es tocaven al mateix temps. Les reconstruccions modernes indiquen que produïen un so semblant al d'un clarinet. Hi ha, però, certa confusió sobre la naturalesa exacta de l'instrument, ja que segons la descripció podria ser de llengüeta simple o doble.
• La flauta de Pa, també coneguda com siringa (en grec συριγξ), era un instrument musical antic que es basava en el principi de la ressonància acústica en un tub taponat. Consistia en una sèrie de tubs de longitud variable que es polia tallant els tubs a la longitud desitjada. El so es produeix bufant a través de l'única obertura del tub.
• La corneta o trompeta apareix en diverses ocasions en l'Eneida de Virgili. Podem assumir que els grecs i feien ús d'aquest instrument, i no només de les petxines de mar, sinó fins i tot d'instruments elaborats amb metall anomenats salpiges (salpinx, en singular). Diverses fonts esmenten aquest instrument de metall amb un broquet d'os i apareixen en diverses pintures.
10. El context de la pel•lícula és a l’època de Teodosi.Busca’n la biografia i explica el seu punt de vista religiós.
- Teodosi:
Emperador romà que va imposar el catolicisme com a religió oficial i va dividir l'Imperi entre Orient i Occident (Cauca, Hispània, h. 346 - Milà, 395). Va adquirir experiència militar combatent a Gran Bretanya sota el comandament del seu pare, després ell mateix va ser dux de Mesia (actual Sèrbia) al 374, defensant eficaçment aquella província fronterera enfront dels sàrmates. Però es va retirar als seus dominis en l'actual Coca (Segòvia) després de l'execució del seu pare. I allà estava en el 378, quan li va cridar l'emperador Gracià per encarregar-li la defensa de Mesia enfront de la invasió dels gots.
Així, en el 379 va ser nomenat august amb potestat en Orient, començant el seu regnat sobre aquella part de l'Imperi. Va vèncer als visigots i va pactar amb el seu rei Atanaric la instal lació d'aquest poble germànic en Mesia com a federats de l'Imperi (és a dir, aliats bàrbars als quals s'encomanava la defensa de la frontera). Després va transmetre el títol d'august al seu fill Arcadi, amb el que va establir una nova dinastia imperial, que de moment regnaria només a l'Orient.
Mentrestant, a Occident Gracià va ser destronat per un altre militar espanyol, màxim, però el seu poder fou disputat pel germà de Gracià, Valentinià II. Teodosi, que havia reconegut inicialment l'autoritat de Màxim, es va aliar després amb Valentinià, i fins i tot va emparentar amb la família imperial d'Occident, al casar-se amb Gala (germana de Valentinià i de Gracià) al 387. L'any següent va vèncer a un màxim a la batalla d'Aquileia, estenent la seva autoritat a tot l'Imperi, tot i que va mantenir formalment al Tron occidental a Valentinià II (388).
Teodosi era cristià catòlic, és a dir, fidel a la doctrina de Atanasi, adoptada com a línia ortodoxa des del Concili de Nicea de l'325. Va ser ell qui va adoptar el catolicisme com a religió de l'Imperi, prohibint l'arrianisme (doctrina cristiana dels seguidors de Arri, molt estesa a l'Orient) per l'Edicte de Tessalònica (390). No obstant això, la seva actitud inicial va ser més conciliadora cap als pagans, ja que va tractar de mantenir un equilibri en la seva administració entre cristians i pagans, alhora que es resistia als intents del clergat cristià per imposar la seva supremacia.
La seva actitud va canviar després de ser excomunicat per l'arquebisbe de Milà, sant Ambròs, a causa de la repressió de la revolta de Tessalònica, en què van morir unes 7.000 persones (390). Teodosi va fer penitència pública per obtenir el perdó i, des d'aleshores, es va convertir en instrument polític de la intolerància eclesiàstica: prohibir els cultes pagans a Roma (391), mesura que després va estendre a tot l'Imperi (392).
El descontentament creat per la persecució del paganisme va provocar la revolta de l'usurpador Eugeni, qui, amb suport del cap de la milícia d'Occident-el franc Arbogast-es va apoderar de les Galies, Itàlia i Àfrica, va donar mort a Valentinià II i es va fer proclamar emperador d'Occident (392). Teodosi era a Constantinoble, com era el seu costum, absorbit pels problemes de la frontera oriental, on acabava de negociar la pau amb els perses i el repartiment d'Armènia.
Quant va poder tornar a Itàlia, es va enfrontar a Eugenio, el va vèncer i li va donar mort a prop d'Aquileia, i va restablir momentàniament la unitat de l'Imperi, ja que es va proclamar oficialment emperador d'Orient i d'Occident, (394). Però les diferències culturals, econòmiques i polítiques entre els territoris occidentals (controlats des de Roma) i els territoris orientals (controlats des de Constantinoble) era ja massa grans com perquè resultés viable la unitat.
Quan va morir l'any següent, Teodosi va reconèixer aquesta realitat deixant l'herència imperial dividida entre els seus dos fills: Arcadi (amb 17 anys) en Orient i Honori (un nen d'11) a Occident, sota la tutela d'Estilicó. La divisió va ser irreversible i va permetre que, mentre l'Imperi Romà d'Occident sucumbia després de vuitanta anys de crisi i penetració dels bàrbars, a l'Orient es consolidés un Imperi Bizantí que hauria de durar fins a 1453.
lunes, 14 de diciembre de 2009
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
